PREPS 5.0
* Introducció-explicacio PREPS 5.0 ( software Imposició Electrònica ).
- Cal preparar abans el pdf de l'arxiu.
- Crear un Nuevo Trazado amb el tamany del plec
- Crear Imposicion > (mesura real 1 pagina). Indicar nº pags horitzontals i verticals al plec-full a imposar.
- Modificar Imposicion > Agregar marcas de recorte > amb les mides desitgades
- Indicar el llom
- Numerar les pagines al traçat amb sentit agulles rellotge exterior > 1-4-5-8 i sentit contrari agulles rellotge interior > 9-12-13-16.
- Guardar el Traçat que hem creat a "Templates".
- Sel·leccionar el plec. Archivo > Presentacion Preliminar > previsualitzacio de les pagines imposades electronicament al preps cap-cap.
- Botó "P. Preliminar" i col.loca les pagines del PDF al plec.
+ Imprimir la imposicio previsualitzada via pdf. Abans configurar dispositiu de sortida.
- Configuracion > Instalación del Dispositivo > Agregar dispositivo > Tipo = Adobe PDF.
- Botó "Tamaño personalizado" > Definir el tamany de pagina personalitzat, com el plec
Resolució sortida= 1200 dpi (normalment). Trama lineal desitjadda (lpp). Forma punto desitjat (normalment Dot. Angulo= 45º (negre)).
+ Archivo > Imprimir. Enviar trabajo > Archivo PDF. Dispositivo : el creat .
Imposición electronica
Imposición manual
Imposició : En arts gràfiques, disposar les planxes de les pàgines en la planxa de manera que una vegada imprès i doblegat el paper del plec, es formin els "cuadernillos" amb les pàgines en l'ordre i posició adequats.
Hi ha diversos tipus d'imposició, el seu ús depèn de la grandària del paper del plec, del tipus de màquina en el qual es va a imprimir i d'altres aspectes tècnics menors.
La imposició és l'assignació o acomodament de pàgines en el plec d'impressió. Per a poder fer-lo correctament és necessari:
Deixar espai per a les pinces (en cas que s'utilitzi un sistema planográfic com ho és el offset). Aprox .5 cm per a cadascuna. Si vas a imprimir front i volta pots estalviar col·locant cap amb cap. Fes tot el possible perquè el mateix nombre de tintes et quedi del mateix costat perquè així el plec només passi una vegada. El mateix feix si necessites imprimir de tornada.
Fixa't en la grandària de la premsa i de l'imprès final abans d'escollir la grandària del paper.
Pensa en com es van a doblegar els plecs i calcula el menor nombre perquè surti més barat.
Tingues en ment i planeja el sistema d'enquadernació per a deixar els marges necessaris de cort.
ACABATS
El procés d'impressió no acaba quan el paper surt amb la imatge impresa. Després d'això encara cal fer tots els acabats perquè el teu imprès quedi com estava planejat Aquests acabats poden ser corts, doblecs, enquadernats o vernissos
DOBLECS
Acorda't que si vols fer un imprès que vagi doblegat (díptic, tríptic, pamflet, invitació, etc.) Has de saber per endavant com ho vas a doblegar per a poder fer bé les imposicions.
Aquí hi ha una llista dels doblecs més comuns perquè et serveixin de guia.
Doblecs Estàndard
Enquadernats
Acorda't de deixar un marge suficient en el teu imprès per a acomodar el tipus d'enquadernat que vagi a dur. Tingues en compte també la resistència que t'ofereixi cada tipus, perquè vagi d'acord amb l'ús que tingui el teu imprès.
Identificar una font
Identificar una font mitjançant identifont.com
Identificar una font contestant a una sèrie de preguntes simples sobre el seu aspecte.
Pots trobar-lo profitós utilitzar una lent de la lupa si la grandària del text és petit.
També es pot trobar una font mitjançant una mostre (imatge de la tipografia) buscar per similituts en aspecte.
Duotons
Els duotons s'usen per a augmentar el rang tonal d'una imatge d'escala de grissos. Encara que una reproducció d'escala de grissos pot reproduir fins a 256 nivells distints de gris, una impremta només pot reproduir uns 50 nivells de gris per tinta. Això vol dir que una imatge d'escala de grissos impresa només amb tinta negra es veurà notablement menys subtil que la mateixa imatge impresa amb dues, tres o quatre tintes, on cadascuna reproduirà uns 50 nivells de grissos.
De vegades els duotons s'usen imprimint una tinta negra i una tinta grisa: El negre per a les ombres i el gris per als "medios tonos" i les llums. Más freqüentment els duotons s'imprimeixen usant una tinta de color per a les llums. Aquesta tècnica produïx una imatge lleugerament tintada el rang dinàmic de la qual es veu significativament augmentat.
Els duotons són ideals per a treballs d'impremta amb dues tintes en les quals s'usi un color directe, com una tinta PANTONE. Degut al fet que els duotons usen diferents tintes per a reproduir diferents nivells de gris, Photoshop els tracta com a imatges d'escala de grissos de 8 bits amb un només canal. En la manera duotono, no es té accés directe als canals individuals (com si ocorre en les maneres RGB , LAB o CMYK). La manera de manipular els canals és mitjançant les corbes de tinta dels quadres de diàlegs de l'opció "Imagen - Modo - Duotono"
Per crear una imatge en duoto, primer s'ha de posar en escala de grissos, ja que no es pot posar directament el "Modo > Duotono".
Un cop esta a escala de grissos ja es pot passar a duoto.
Surt un quadre de diàleg aixi:
En el quadre es posen els color volguis, un negre u normalment l'altre Pantone (tinta directa)
Cadasquna de les tintes te la seva curva, totes dues es poden modificar.
Si es vol modificar mitajançant uns punts determinats, com per exemple el blanc i el negre, abans del duoto es pot agafar amb el conta gotes una mostre de blanc y una altre de negre, i mitjançant les corves li pots d'unar un valor determinat a cadasqun dels punts, personalitzant el duoto com vulguis.
Mètodes de composició
Mètodes de composició
InDesign ofereix dos mètodes de composició: la manera de composició de paràgraf d'Adobe(predeterminat) i la manera de composició de línia única d'Adobe. Ambdós mètodes de composició avaluen els possibles salts i trien els quals millor s'adapten a les opcions de separació per síl·labes i de justificació especificades per a un paràgraf determinat.
Manera de composició de paràgraf d'Adobe
Té en compte una xarxa de punts de salt per a tot un paràgraf i, així, pot optimitzar les línies anteriors del paràgraf per a eliminar els salts que no es desitgin i que puguin aparèixer més tard. La composició de paràgraf dóna com resultat un espaiat més uniforme i menys guions.
La manera de composició de paràgraf inicia la composició identificant els possibles salts, avaluant-los i assignant-los una penalització ponderada segons principis com l'homogeneïtat en l'espai entre lletres i paraules, així com la separació per síl·labes.
Manera de composició de línia única d'Adobe
Oferix un sistema tradicional per a la composició de text línia a línia. Aquesta opció resulta útil si prefereix restringir els canvis en la composició d'edicions d'etapes avançades.
Partició de paraules
els programes de text hi ha tres tipus de partició.
-Lógica, en la qual es dedueix matemàticament.
-Basda en el diccionari, on es consulta un diccionari intern del programa
-Manual, l'usuari afegeix els guions de partició.
Guió fixa: recordeu-vos
Guió partició: (comando + shift +guió per a una partició manual)
matemà-
ticament.
Regles basiques de partició.
Paraules de menys de sis caracters no s'han de partir.
Almenys dues lletres han de precedir el guió.
S'han de protar a la següent linia almenys tres lletres de la paraula partida.
Cap paraula pot dur dos particions.
No es poden parti més de dos linies seguides, en columnes estretes fins a tres.
L'última paraula d'un paràgraf no s'ha de partit.
De passar d'una pàgina a una altre, l'ultima linia no s'ha de partir.
Els titulars no s'han de partir.
Els noms propis tampoc.
Els números tampoc
Ni els textos centrats
Tipus de paràgrafs
tipus de paragrafs:
Modern
totes les linies justificades, menys la última, que pot ser curta.
Ordinari
la primera linia porta una sangria. Totes les linies justificades, la última pot ser curta. Ex: diaris
Frances
Totes les linias porten sangria menys la primera. Linies justificades, la última pot ser corta. Ex: diccionari
Bandera dreta / Bandera esquerra
Linias no judtificades i sense sangries. Ex: peus de foto
Epigrafic
Centrat pel mitj de les linies. Ex: poemes
Bloc
Totes les linies justificades, fins i tot la última
Triangle espanyol
totes les linies justificades, i la última si és curta va centrada
kerning - tracking
KERNING
fa referència a parells de lletres.
És l'ajust tipogràfic menor per l'interlletratgea de pars.
Kerning és el procés d'addició o eliminació d'espai entre parells de caràcters concrets.
Són aquelles correccions d'espais massa oberts o tancats, que es donen a:
- lletres amb traços diagonals AV
- lletres amb traços concaus KX
- lletres amb traços convexes OC
-lletres amb traços transversals LT
Mai s'ha d'aplicar a números
TRACKING
Aspecte general del interlletrat dintre d'una familia tipografica amb els seus cossos, els grans tenen aparentment més obert, si mantenim l'augment del cos i del interlletratge ens faria l'efecte visual que en els cossos grans hi ha més separació entre lletres.
Tracking és el procés de creació d'expansió o compressió d'un bloc de text.
Com es medeix el kerning i el tracking
Pot aplicar kerning, tracking o ambdós al text seleccionat. Tracking i kerning s'amiden en 1/1000 ema, una unitat de mesura relativa a la grandària actual del text. En una font de 6 punts, 1 ema equival a 6 punts, mentre que en una font de 10 punts, 1 ema equival a 10 punts. Kerning i tracking són estrictament proporcionals a la grandària actual del text.
El tracking i el kerning manual són acumulatius, pel que es poden ajustar parells de lletres primer i, a continuació, comprimir o expandir un bloc de text sense que això afecti al kerning relatiu dels parells de lletres.
Al fer clic per a col·locar el punt d'inserció entre dues lletres, InDesign mostrarà els valors de kerning en les taujanes Control i Caràcter. Els valors de kerning mètric i òptic (o els parells de kerning definits) es mostren entre parèntesis. De manera similar, si selecciona una paraula o un fragment de text, InDesign mostrarà els valors de tracking en les taujanes Control i Caràcter.
Tipogràfia general
Tipometria, sistema tipogràfic de mesura.
Sistema duadecimal: 12 punt = 1 cicer o 1 pica
9' 9" ó 9p 6 => 9 piques 6 punts
Que es mesura el cos del tipus?
Des de les astes ascendents a les astes descendents
Tipogràfies monoespaciades, sempre el mateix espai per a totes les lletres. P.ex: Courier
Punts referència:
- Linia base: linea imaginaria on es seuen l'ull de les lletres.
- Interlinia: distància entre linia base i linia base. mesurada en punts
- Alineació entre columnes
- Alineació d'imatges per sota amb la linia base, i per tant per a dlt amb les astes ascendents.
Tonalitat del text
-Fosc: interlinia petita, cos gran
-Clar: interlinia gran, cos petit
Tó correcte (ideal): ajustant l'espaiat, el cos i l'.interlinia. Modificant el que no s'imprimeix.
Relació cos i amplada de liniada
Linia llarga - Cos petit (NO)
Linina corta - Cos gran (NO)
Per a ulls amb remat l'amplada de linia mínima equival al cos en piques
(=) cos 12 pt - linia mín. 12p
amplada de linia òptim expresat en piques es de 2 cops el cos en pt.
(x2) cos 12pt - linia òptim 24p
ampla de linia màxim és e 3 cops el cos
(x3) cos 12 pt - linia màx 36p
Pal Sec:
mín (=) cos 10pt - linia mín 10p
òptim (x1,5) cos 10pt - linia òpt 15p
màxim (x2) cos 10pt - linia màx 20p
interlinia, espai entre linia base i linea base a un text.
3 tipus:
*Sòlida: mateix valor que el cos. P.ex: diaris
*De percentatge: 120% del cos. P.ex: 10/12
*Sumarli 1pt al cos. P.ex: 13/14
*Negatiu: més petit que el cos. P.ex. a cossos grans com titols.
Trobar interliniat adequat:
Dividir l'amplada de les columnes en piques per el cos en punt i sumar-li el resultat al cos
lines 30 p 30 = 2,5
cos 12 pt 12 2,5 + 12 = 14,5
*espait entre lletres i paraules.
les families es dissenyen amb un espait determinat. Esta dissenyat per facilitar la lectura. Però aquest espai avegades s'ha de modoficar.
Programes de autoedició han de modoficar l'espaiat per a la justificació
Sies canvia interlletrat s'ha de tenir en compte que els ulls amb remats i els de pal sec es modifiquen dierents.
ESPAI ENTRE LLETRES
ulls amb remat MÍN 95% - ÒPTIM 100% - MÀX 110%
ulls pal sec MÍN 100% - ÒPTIM 100% - MÀX 110%
ESPAI ENTRE PARAULES
ulls amb remat MÍN 75% - ÒPTIM 100% - MÀX 125%
ulls pal sec MÍN 90% - ÒPTIM 100% - MÀX 125%
Paragrafs en bandera, no es modifica l'espait.
Introducció a la compaginació / maqueta
InDesign (ID) és una aplicació de maquetació desenvolupada per la companyia Adobe Systems para dissenyadors gràfics. Presentada en 1999, el seu objectiu era constituir-se en l'alternativa a QuarkXPress (QXP), de Quark Inc. que des de feia dotze anys venia exercint el monopoli de facto en la composició de pàgines professional.
Possibilitats de InDesign:
COMPOSICIÓ I CREACIÓ
-Objectes ancorats a un text específic des de l'exterior del marc
-Millores en la taujana Localitzador de traçats
-Converteix una forma en altra diferent, com un rectangle de cantons rectes en un rectangle arrodonit, en una el·lipse o en un polígon
-Tanca, obre i inverteix traçats.
-Reixetes base distintes per a cada marc
-Transformacions múltiples
-Farciment proporcional del contingut de marcs
-Generació de coherència amb PDF d'Adobe
-Efectes de color i transparència
-Administració avançada, segura i homogènia del color
-Controls de soroll i plec
-Obtenir, afegint soroll (elements), una teixidura més tosca i granulada
-Estendre la petjada d'impressió de l'ombra per a reduir el ràdio de desenfoc
PRODUCTIVITAT E INTERFÍCIE
* Nous estils d'objecte
* Eines de transició per a usuaris de PageMaker
* Imposició de pàgines a plecs d'impressora de forma automàtica
* Col·locació de capes de PDF i de PSD
* Col·locació automàtica de diverses pàgines d'un arxiu PDF
TEXT
* Arrossegar i col·locar
* Notes al peu de pàgina
* Pegar sense format
* Copiar i pegar amb espais
* Revisió ortogràfica dinàmica i correcció
* Administració de múltiples diccionaris d'usuari
* Vista prèvia en selector de fonts
* Opcions d'importació millorades
* Gestió avançada d'estils
* Nova pestanya en estils de paràgraf per a Numeració i vinyetes
* Càrrega selectiva des d'un document model
* Reassignació d'estils de Microsoft Word a estils de InDesign
* Recerca i aplicació ràpida (Quick Apply) escrivint part del nom
* Encadenament
* Restablir a base
* Recuperació automàtica
INTEGRACIÓ, EXPORTACIÓ, REUTILITZACIÓ
* Adobe Bridge (inspirat en el Navegador de Photoshop), interfície comuna per a compartir objectes entre les aplicacions de la Creative Suite.
* Mòduls LiveEdit de comunicació amb InCopy.
* Version Cue 2.0 integrada amb Bridge
* adaptació i modelatge de dissenys
* Revisió PDF
* administració d'arxius externs de gestió
* Mostres compartides
* Suport XML i HTML
* etiquetes XML en taules
* emportació intel·ligent de XML
* arxius XML vinculats
* millores en l'empaquetat de GoLive para edició web
InDesign
- format de pàgina
La pàgina pot ser oposada, com en llibres o revistes, on obtenim pàgines amb "llom", o pot ser una pàgina enfrontada on tenim una unica pàgina per "plec"
- marges
Amb les dues posibilitats de format de pàgina varia els marges, en les pàgines oposades trobem:
cap = superior
peu = inferior
interior = llom
exterior = tall
I a una pàgina enfrontada tenim:
superior, inferior, esquerre i dret
- L'ús d'una pàgina mestre
Una pàgina mestre s'utiltza per posar els objectes comuns en les diferents pàgines, d'aquesta manera a les pàgines normals podem trobar els objectes que hem fet a la pàgina mestre, aixi si tenim objectes repetits a totes o algunes de les pàgines del document que volem crear no hem de fer cada cop l'objecte sino que hem de fer-ho a la pàgina mestre i ja l'obtindrem a la resta de les pàgines. Es poden fer diferents pàgines mestres.
- Sobre els traçats i marcs
Pot dibuixar objectes en el document i usar-los com traçats o marcs: Els traçats són gràfics vectorials com els creats en un programa d'il·lustració com Adobe Illustrator. Els marcs són idèntics als traçats, amb l'excepció que poden contenir text o altres objectes. Un marc també pot ser un marcador de posició, és a dir, un contenidor sense contingut. Com contenidors i marcadors de posició, els marcs són l'estructura bàsica de la maquetació d'un document.
Pot dibuixar traçats i marcs amb les eines del quadre d'eines. També pot crear marcs simplement col·locant (important) o pegant continguts en un traçat.
Ja que un marc és només la versió de contenidor d'un traçat, pot realitzar les mateixes accions amb ambdós, com afegir un color o un degradat al farciment o al contorn, o bé editar la forma del mateix marc amb l'eina Ploma. Així mateix, pot utilitzar un marc com si anés un traçat (o viceversa). Aquesta flexibilitat permet canviar el disseny i proporciona una àmplia varietat d'opcions de disseny.
Els marcs poden contenir text o gràfics. Un marc de text determina l'àrea que ha d'ocupar el text i com s'ajusta aquest en la maquetació. Els marcs de text es distingeixen per les caselles de text dels cantons superior esquerra i inferior dreta.
Un marc de gràfics pot funcionar com bord i fons, i pot retallar o emmascarar un gràfic. Si actua com un marcador de posició buit, el marc de gràfics mostrarà una creu.
Marc de text (esquerra) i marc de gràfics buit (dreta)Si la creu no apareix en un marc de gràfics buit, pot ser que la visualització de les vores del marc estigui desactivada.
TIFF i EPS a Photoshop
Canals alfa i traçats de retall = siluetes
Hem de guardar l'imatge en un format vàlid per a impremta que reconegui els traçats de retall.
*EPS:
Preferent per a sistemes de treball més antiquats o dubtosos; per exemple: Quark XPress 4 o 5. Al ser pur PostScript, és el format natural dels traçats de retallada. En cas de dubte, escull sempre aquesta opció. Tots els programes que reconeixen traçats de retallada els acepten en EPS (encara que alguns puguin tenir fallades).
Per guardar en EPS surt:
*Previsualizar: Tiff: 8 bits/píxel / Codificació: ASCII (arxius més pesats però més compatibles) o Binària (arxius més lleugers)".
Al guardar des de Photoshop CS uneixi imatge en format ("Arxiu - Guardar como - Photoshop EPS"), es crea un fitxer conforme a les especificacions 3.0 dels fitxers EPS (!PS-Adobe-3.0 EPSF-3.0).
Encara que l'estructura del document EPS ha de respectar les especificacions establertes per a aquest format, pot incloure particularitats pròpies del programa que ho ha creat. Per això, quan es vol posar en relleu aquestes particularitats, es parla d'un "EPS de Photoshop", per exemple.
Des de Photoshop CS es poden guardar documents EPS amb aquestes maneres de color (però sense canals alfa):
*RGB.
*CMYK.
*Lab.
*Escala de grissos.
*Color indexat.
*Duotono.
*Mapa de bits (monocromàtic).
*TIFF:
Recomanable per a treballar amb imatges de baixa resolució en programes una mica antics o curts de memòria (es veu bé, s'imprimeix bé en impressores i presa bé els traçats).
Formats Compatibles
Poden ser creats, visualitzats, utilitzats i en ocasions modificats per diferents aplicacions.
Exemples: .tiff .eps .pic .wff .pdf .bmp .png .gif .jpeg .ps
TIFF
Tagged Image File Format
Desenvolupat a 1986 per Aldus Corporation, venuda després a Macromedia.
La intensió era guarda imatges capturades amb escàner o fetes amb programes de pintura o de retoc fotogràfic. Format de mapa bit més versatil i popular, te una estructura ordenada d'escriptura i lectura per representa el bitmap.
Representació simulada de un bitmap de 4 bit/px
Són editables i poden incorpora diferents tècniques de compressió.
NO incorpora la informació de la separació del color, s'ha de fer poseriorment.
Només pot definir imatges quadrades o rectangulars. pero pot incloure mascares (canals alfa), no tintes planes.
Inclou la informació de l'imatge, del model de color i també dels perfils ICC incrustats.
EPS
Epcasulades Postcript
Pot descriu diferents pàgines.
Va ser desenvolupat per Adobe System a mitjans dels 80s.
Pot contenir informació bitmap i vectorial.
Pot fer servir qualsevol model de colors
Incorpora les dades de separació de color en CMYK, les especificacions de les trames (tipus de punt, anguació, liniatura) valors de transferència i guany de punt.
També sobreimpressió i rebentat.
Genera un arxiu d'un cert volum, per això incorpora tecniques de reducció, de dos tipus: binari o ASCII
Tenen una previsualització que pot ser en .pict (solo Mac) i .tiff (qualsevol)
Poden incloure imatges silueteixades pr traçats de retall (imagenes contorneadas)
EPS que reprodueix imatges vectorials es poden scalar, rotar, distorsionar, etc... independentment de la resolució.
Previsualitzacions EPS
Els arxius EPS freqüentment inclouen una previsualització del contingut, per a mostrar en pantalla. La idea és permetre una visualització simple del resultat final en qualsevol aplicació que pugui dibuixar un mapa de bits. Sense aquesta visualització les aplicacions tindrien renderitzar les dades PostScript (PS) de l'arxiu, la qual cosa estava fora de les possibilitats de la majoria de màquines fins fa poc. En major mesura converteix aquesta previsualització en espais vectorials per a poder realitzar el disseny gràfic del document.
En les primeres implementacions en Apple Macintosh aquesta previsualització es guardava en un arxiu separat de les dades PostScript, però relacionats entre si (Resource fork i data fork respectivament). Aquest sistema era depenent del sistema de fitxers de Mac i quan es va voler implementar en altres sistemes operatius com Windows, Adobe va triar incloure la previsualització en la capçalera de l'arxiu. Això pot causar problemes si el dispositiu d'impressió no pot extreure solament les dades PostScript, ignorant aquesta capçalera.
Una variant del EPS es el DCS (destok color separation)
Ens permet fer la separació de colors CMYK més tintes planes
DCS
Un fitxer DCS és un EPS preseparat en quatre canals CMYK i pot contenir un perfil ICC, però no un CSA. Photoshop ho pot guardar com DCS de nivell 1.0 (5 fitxers sense colors directes) o nivell 2.0 (1 fitxer i admet tintes planes).
Formats Propis
Són formats d'arxius propis del programa creador, el programa que crea l'arxiu te la possibilitat de guardar-lo en un format propi del seu programa i les seves diferents plataformes.
Alguns guardan les propietats de l'imatge amb totes les posibilitats del programa creador.
Aquests formats s'identifiquen amb la aplicació que els genera.
Acostuman a ser compatibles amb les diferents plataformes.
Alguns formats propis inclouen compressió, per exemple .swf.
S'ha d'anar en compte amb la versió dels programes.
Les versions noves no s'obren a les antigues.
Es poden exporta moltes vegades a formats propis d'altres aplicacions.
Photoshop suporta molts tipus d'arxius d'imatges, com BMP, JPG, PNG, GIF, entre uns altres, però té certs formats d'imatge propis com ho són:
*PSD (Photoshop Document): És un format que guarda una imatge com un grup de capes, mètodes de fusió, colors, textos, màscares, canals de color, canals alfa, traçats, formes, configuració de tons, entre unes altres. Aquest és un format molt popular que fins i tot és suportat per programes de la competència. Aquest format permet treballar amb diferents capes després d'haver tancat el programa, al contrari que el jpeg, però ocupa molt més espai i no es pot obrir amb programes com el visor d'imatges i fax de Windows, després és necessari tenir un programa que llegeixi més formats d'imatge si no tens Photoshop.
*PSB: És una nova versió del format PSD, introduïda en la versió CS2, dissenyat especialment per a arxius majors a 2 GB.
*PDD: És una versió del PSD que solament suporta les opcions del programa descontinuat PhotoDeluxe.
Formats d'arxiu
Hi ha molts tipus de formats d'arxiu, i cada format d'arxiu te les seves caracteristiques, que venen determinades per diferents coses.
- Per l'ordre d'emmagatzematge de l'informació.
- Per les dades que són capaces de guardar.
Ex: html no guarda pixels, tiff no guarda text...
- Per la relació entre volum i la informació útil.
- Per la compatibilitat en l'escriptura, lectura i edició.
Ex: arxius de només lectura, arxius d'escriptura i lectura...
- Classificació:
* segons la compatibilitat:
-formats propis
-formats compatibles
* segons metode de descripció de l'imatge:
-vectorial; .ai (propi) .eps (compatible)
-mapa bit; .psd (propi) .tiff (compatible)
* segons tipus de compressió (reducció de tamany)
-amb perdua; .jpeg .mp3
-sense perdua; .zip .sit .dmg .lzw
* segons format de descripció de pàgina
Postscript, .pdf (molt utilitzat a arts gràfiques)
Descriu grafismes i contragrafismes.
S'identifiquen fàcilment per l'extenció que acompanya al document. El de després del punt.
Ex: pepito.tif pepito.jpeg ...
Graphispag
Graphispag:
-Impresos amb diferents trames
-Fabricants tintes planes
-Dispositius de mesura
-Tipus d’impressora o sistemes d’impressió
Imatges:
CIE
CIE (Commission Internationale d'Eclairage, Comissió internacional d’il·luminació), una organització dedicada a la creació d’estàndards per a tots els aspectes de la llum.
CIE xy
CIE Lab
Lab descriu el color en termes de luminància o del seu component de lluminositat (L) i dos components cromàtics: el component a (verd i vermell) i el component b (blava i groc).
L’espai de color CIE 1976 (L*a*b ) proporciona una útil representació tridimensional dels estímuls perceptuals del color.
L* = 116(Y/Yn)1/3 -16, Yn)1/3]
a* = 500[(X/Xn)1/3 - (Y/ Yn)1/3]
b* = 200[(Y/Yn)1/3 - (Z/ Zn)1/3]
CIE Lch
Mentres CIELab utilitza coordenades cartesianes per a calcular el color en un espai el CIELch empra coordenades polars. Aquesta expressió de color es pot derivar de CIELab. La L* defineix la claredat, C especifica el croma i la hº denota l’angle en un mesurament polar.
L’expressió L*C*hº ofereix un avantatge sobre CIELab ja que és fàcil de correlacionar amb els sistemes anteriors basats en mostres físiques com per exemple l’Escala de Color Munsell.
L* = 116 (I/Yn)1/3 – 16
a* = 500 %[(X/Xn)1/3 – (I/Yn)1/3]
b* = 200 %[(I/Yn)1/3 – (Z/Zn)1/3]
L* =116 (I/Yn)1/3 – 16
C* = (a2 + b2)1/2
h° = arctang (b*/a*) Xn, Yn, Zn són els valoris para un blanc de referència per al
il·luminant / observador usat.
ΔE
L’expressió ΔE "delta I" es deriva de la pa
ΔE=√ΔL2+Δa2+Δb2
ΔE<1>
ΔE_ 1-2 Admesa
ΔE_3-4 Apreciable el canvi de color. Marge crític, depenen de la qualitat acceptable del client
ΔE>4 No admesa, molta diferencia de to
Perfils ICC
Perfils ICC:
Un perfil ICC és un retrat del comportament d’una màquina d’impressió amb un paper, tintes, liniatura i generació del negre determinats. Per això, per a poder usar un perfil ICC és indispensable que les condicions d’impressió siguin estables.
Dades d'un perfil ICC
Calibració
Calibrar és posar en un funcionament òptim, eliminar qualsevol matís de color que pugui tenir al representar els tons neutres (grisos), i aconseguir que representi tan bé com sigui possible els detalls de les imatges en les zones fosques (ombres) i en les més clares (llums), al mateix temps que representa els tons mitjos com a tals, sense que siguin massa foscs o massa clars…
A més, es construeix un fitxer anomenat "perfil de color (ICC)" que descriu internament com representa el color aquest aparell. Això permet usar un sistema de gestió del color, que al seu torn permet tractar el color de forma fiable.
La base d’un sistema de gestió del color comença irremeiablement en el calibratge de les pantalla.
Utilitzar un calibrador
Aquí s’usa un sensor especialitzat (colorímetre o espectrofotòmetre) que va donat suport per un programa. És amb diferència la millor opció. La fiabilitat que ofereix un aparell com el Eye-One, (o les solucions equivalents d’altres fabricants) és molt major que la que ens ofereix el simple ull humà.
No obstant això, cal tenir clar que el calibrador només aconsegueix treure les virtuts d’un monitor fins a on les té. Dita d’una altra manera: Un monitor mediocre segueix sent mediocre.
El més important és que sense calibratge, un monitor bo (o mediocre) es pot comportar com un dolent (i sol fer-lo). En aquest sentit, els diners extres invertit en un calibrador pot garantir que s’amortitzi el preu de
Per cert, quan es calibra un monitor s’està calibrant un sistema format pel monitor i la targeta gràfica a una determinada resolució i profunditat de color. Si es canvia en alguna cosa qualsevol d’aquests components, s’hauria de recalibrar.
Introducció a la gestió del color
Gestió de color:
La gestió de color permet produir colors coherents amb un sistema que concilia les diferències existents entre els espais de color dels dispositius.
Perquè el sistema de gestió de color converteixi correctament els valors de color entre els diferents espais de color perquè els colors siguin iguals o molt semblants, han de complir-se tres condicions:
* El sistema de gestió de color ha de conèixer l’espai de color de la imatge per a poder desxifrar el significat dels valors de color de
* A continuació, el sistema de gestió de color utilitza una referència de color per a identificar els colors absoluts representats pels valors de color de
dispositiu.
* Finalment, el sistema de gestió de color ha de conèixer l’espai de color del dispositiu de destinació per a poder enviar valors de color RGB o CMYK correctament convertits. El sistema de gestió de color utilitza perfils per a comprendre el significat dels valors RGB i CMYK en cada dispositiu. Els perfils de dispositiu els pot proporcionar el fabricant o es poden crear amb programari i maquinari de tercers.
1. Calibrat: posar a punt la càmera, pantalla, escàner, impressora o processadora de revelat que manegem perquè s’expressi clarament en el seu idioma; és a dir, que mostri la seva gamma de colors reproduïbles.
2. Perfil de color: incorporar en l’arxiu de dades una informació que digui quin és aquest idioma, perquè es pugui traduir a l’idioma d’altres dispositius amb gamma cromàtica diferent, de manera que els colors segueixin sent, en la mesura del possible, els mateixos.
3. Espai de treball: decidir en quin idioma anem a afegir o crear informació amb les eines dels programes de tractament.
Com a espai de treball en RGB tenim el perfil estàndard de Adobe RGB 1998 i a CMYK ISO coated FOGRA, a escala de grisos 15% dot gain igual que a tinta plana
4. Espai de referència: traduir les nostres imatges a algun llenguatge universal perquè molts dispositius diferents interpretin uns colors el més semblances possibles.
5. Conversió de color: proposit de conversió dels colors fora de gamma.
Una interpretació determina com maneja un sistema de gestió de color la conversió de color entre espais de color. La interpretació que seleccioni depèn de si els colors són fonamentals per a una imatge i de les seves preferències referent a l’aspecte global que ha de tenir el color de
Quan
Perceptuals: El seu objectiu és mantenir la relació visual existent entre els colors de la forma que l’ull humà la percep com natural, encara que els mateixos valors de color poden canviar. Aquesta interpretació és adequada per a imatges de fotografies amb molts colors fora de gamma.
Saturació: El seu objectiu és crear colors vius a costa de colors precisos. Aquesta interpretació és adequada per a gràfics comercials, com els diagrames i les gràfiques, en els quals és més important que els colors siguin brillants i saturats que la relació exacta entre colors (com en una imatge fotogràfica).
Relatiu colorimètric: Compara la llum extrema de l’espai de color d’origen amb la de l’espai de color de destinació i canvia tots els colors de la forma corresponent. Els colors fora de gamma es canvien pels colors reproduïbles més semblants de l’espai de color de destinació. Relatiu colorimètric conserva més colors originals en una imatge que Perceptuals.
Absolut colorimètric: No canvia els colors que estan compresos dintre de la gamma de destinació. Els colors fora de gamma es perden. No es produeix cap escala de colors en el punt blanc de destinació. L’objectiu d’aquesta interpretació és mantenir la precisió del color a costa de mantenir les relacions existents entre colors, i és l’opció adequada per a realitzar proves que simulin el resultat d’un determinat dispositiu.
6. Criteris de conversió: donar-li al traductor instruccions sobre com actuar en el cas que un color no es pugui reproduir en la gamma de destinació.
Càmara digital
Una càmera digital és un dispositiu electrònic usat per a capturar i emmagatzemar fotografies electrònicament en lloc d’usar pel·lícules fotogràfiques com les càmeres convencionals.
Té un format en RGB de 256 colors
R -128
G - 128 --> gris neutre (color sense dominant, mateix valor de R G B)
B - 128.
"MODO":
paisatge
Els paràmetres del programa pel que fa a l’obertura del diafragma és més reduït per a obtenir la màxima profunditat de camp i l’objectiu programat en infinit.
retrat
El programa en manera retrato sempre actua amb la major obertura del diafragma per a protagonitzar al personatge i disminuir la nitidesa del fons.
macro
Les càmeres digitals són ideals per a fer bones fotografies a coses i objectes molt diminuts. La majoria dels dissenys de les càmeres tenen incorporat un botó amb una flor petita, el qual activa aquesta funció denominada macro, permetent realitzar fotografies a objectes a una distància molt propera a l'objectiu.
Es pot fotografiar, flors, insectes i altres objectes petits, també es pot utilitzar aquesta opció per a primers plans. Per a la presa de primers plànols ens ajustem a una distància d'uns 10cm com a mínim fins a uns 50cm, a més d'aquestes distàncies no s'aconsella utilitzar la manera macro de primers plans.
(diafragma obert velocitat alta)
Ajustaments de programes
Les càmeres digitals té una sèrie de programes i ajustaments definits perquè el professional o afeccionat pot aplicar-los en cada situació.
Els programes que es poden ajustar a determinades càmeres digitals són els següents:
* Ajustament automàtic (Auto) : En aquesta classe d’ajustament la càmera és la qual dirigeix i aplica tots els programes i controls. Aquest programa és el qual duen incorporat la majoria de les càmeres digitals més senzilles i de baix cost.
* Ajustament Manera manual o M: La pròpia pa
* Ajustament o manera semiautomàtic (Av): En aquest cas o en manera A o AV, prioritat a l’obertura, solament es pot ajustar l’obertura del diafragma i la velocitat d’obturació la realitza la càmera de forma automàtica. I en manera S prioritat a l’obturació ocorre de forma inversa, el fotògraf ajusta la velocitat d’obturació i la càmera realitza l’obertura del diafragma adequat.
* Ajustament P
En aquesta manera d’exposició és possible modificar les combinacions de velocitat.
Balanç de blancs:
Quan fem una fotografia la càmera digital ha de captar la intensitat i el color de
El color sofreix canvis amb la llum fent que aquest canviï de tonalitat, per aquest motiu és important trobar la temperatura del color i escollir el balanç de blancs adequat a l’escena que vulguem fotografiar
Escàner
Escàner:
Dispositiu electroòptic que serveix per a convertir documents físics (dibuixos, fotografies, textos…) en documents digitals susceptibles de tractament informàtic.
Operacions:
RA = RS x FR ( blanc i negre- dibuix de linia de ploma)
RA = L x FR x FQ (escala de grisos i color)
FR: factor de reproducció
FQ: Factor de qualitat (depèn de la liniatura)
FQ 2 - <> 150
Canals
Els canals són imatges en escala de grises que emmagatzemen diferents tipus d’informació:
* Els canals d’informació del color es creen automàticament a l'obrir una imatge nova. La manera de color de la imatge determina el nombre de canals de color creats. Per exemple, una imatge RGB té quatre canals per defecte: un per a cadascun dels colors vermell, verd i blau a més d’un canal compost que s’utilitza per a modificar la imatge.
* Es poden crear canals alfa per a emmagatzemar les seleccions com imatges en escala de grises. Els canals alfa s’utilitzen per a crear i emmagatzemar màscares i, d’aquesta forma, manipular, aïllar i protegir parts específiques d’una imatge
* Es poden crear canals de tintes planes per a especificar plaques addicionals per a impressió amb tintes planes.
Una imatge pot tenir un màxim de 56 canals. La grandària d’arxiu necessari per a un canal depèn de la informació dels píxels del canal.
Nota: Sempre que es guardi un arxiu en un format que admeti la manera de color de la imatge, es mantenen els canals de color. Els canals alfa es mantenen només al guardar un arxiu en el format d'Adobe Photoshop, PDF, PICT, Pixar, TIFF o Raw. El format DCS 2.0 només manté els canals de tintes planes. Si guarda en altres formats, es pot perdre la informació sobre els canals.